La meva vivència poètica

És un plaer i, a la vegada, alliçonador llegir els poemes dels grans Mestres de la poesia, però és un plaer incomplert. Com diu Joan Margarit un poema que no arriba a l’ànima del lector no és un bon poema. I sovint es fa difícil per a molta gent entendre la poesia d’aquells que la crítica valora d’elit. Certament són indispensables i la cultura d’un país els necessita. Però en la meva manera d’entendre la poesia alló veritablement important rau en el fet que les seves arrels s’han de buscar en l’nterior de les persones. La poesia no serà si no és vivència. És veritat que massa gent no se n’adona d’aquesta realitat. Intueixo que el llibre que presenta demà Jordi Julià a la Llibreria La Central de Barcelona, “Poesia i identitat” ens farà molta llum en aquest camí. Entendre la poesia no significa saber llegir els poemes dels i de les poetes. Des de la meva senzilla comprensió em porta a pensar que la poesia és la definidora de l’esperit humà. I per entendre-ho cal imprescindiblement un auto-coneixement aprofundit de la pròpia identitat. La poesia per la seva essència d’acció creativa incideix amb força en la coordinació sentiment-pensament en la integritat humana.

La poesia en ella mateixa és la demostració de la capacitat humana de fer viure intensament el desig. Els grans poemes de la història ho palesen àmpliament. Però no nomès els grans poetes sinò aquelles persones que senten en el seu interior la il·lusió de ser poetes i amb paraules senzillament coordinades, intentant complir les normes de la versificació, escriuen els seus poemes. On és la seva poesia? Sovint no en com ho diuen, sinò en alló que volen dir. En l’esperit que s’hi endevina. I per a mi aquesta persona també és poeta, un poeta del poble senzill, però poeta que la convivència necessita i agraeix. Humilment penso que aquest és un pas molt important i necessari per despertar vocacions literàries que esdevinguin capdavanteres de la cultura d’un país. Un poble amb una base vocacional d’amor a la poesia és un poble que millorarà la seva convivència. L’experiència m’ensenya, com la humilitat de desitjar ser, promou moviments culturals i poètics que esdevenen missatgers i ressonància de germanors amb l’entorn. La humilitat del gran poeta és la grandesa dels sentiment cultural de la seva convivència. Gaudir de la poesia dels teus conciutadans i conciutadanes genera desitjos de conèixer la poesia de les altres poblacions i arribar a entendre la poesia dels poetes i de les poetes capdavanteres. La poesia és poesia quan genera germanors, no diferències. Quan crea desitjos, no incomprensions. Quan ajuda a conèixer la qualitat de la personalitat pròpia. Penso que el llibre que presenta Jordi Julià ens menarà de la mà en aquest treball i “La Poesia de l’Infinit”, de David Jou ens fa  comprendre la grandesa del ser humà que se sent interiorment poeta.