El contacte de la terra i de l’aigua,
acompanyat de l’acaronament de l’aire,
desperta en el meu cor
il·lusions per entendre les estrelles.
M’agradaria caminar descalç pel camí blau del cel.
Quan camino descalç
em sento més natura i més a prop del cel blau.
A vegades les espines em parlen,
s’ho passen bé xuclant gotes de la meva sang.
Aleshores, les roses somriuen, són vermelles,
se senten germanes meves.
Caminar descalç sobre la neu
el fred explica les seves històries;
trepitjar descalç brasses d’un foc,
fa entendre la veu del dolor,
jugar amb els peus nus amb l’aigua del mar,
fa viure paraules d’eternitat.
Les sensacions de la natura són paraules de vida.
Els peus són també ulls que miren i oídes que escolten.
El cos humà és paraula del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada