EL PILLO al teatre de Lliçà de Vall

LA DONA TÉ LA PARAULA

Un recital de poesia és sempre un alè d'aire fresc que reconforta i anima a lliurar-te amb cos i ànima a treballar per una societat millor. Aquest Primer Recital "La dona té la paraula", una vegada llegits els noms de les poetes participants esdevé una força verdaderament encisadora per escoltar-les i entrar en el món de la seva poesia. N'estic molt convençut per què a travès de les xarxes he gaudit amb la lectura de poemes presentats per elles i amb alguna d'elles he tingut l'oportunitat de compartir personalment la seva poesia.

Amb tota seguretat que serà un molt bon recital.

IDIOTA, de Jordi Casanovas

El teatre de Can Rajoler de Parets del Vallès va aplaudir entusiasmat un espectacle profundament crític contra la política econòmica de la pell de brau, agermanada amb la de Grècia. Ramon Madaula amb el paper metafòric d’un ens psíquicament feble i Anna Sahun, amb el d’una científica que estudia les relacions entre el ser com cal i el ser psíquicament disminuït per arribar a conclusions de futur entusiasta. El diàleg des d’el començament és un diàleg de confusions i mal entesos premeditadament provocat en el que la capacitat reflexiva del subjecte d’estudi pateix una suposada millora intel·lectivament però que s’entrebanca en cada nova proba. El presumpte malalt psíquic actua sota la prepotència del poder físic i econòmic amb l’obligació de passar unes probes que el poder econòmic efectiu li exigeix, sota promesa d’un bon pagament per les seves bones previsions de col·laboració. El malalt està totalment dominat per la força sota l’amenaça de les armes i la promesa del diner que li solucionaria els seus problemes econòmics familiars i la impossibilitat d’escapar-se per estar les portes  controlades elèctricament. Sota els efectes de les armes i la llibertat el malalt desafia la mort i el diner i amb aquest comportament recupera una suposada llibertat, perquè el comportament idiota ha estat deixar-se convèncer per la política i el dinar alemanys. El idiota ha estat la metàfora d’una Espanya i una Grècia que es creuen importants i en realitat són titelles del diner, que per aconseguir-lo accepten totes les calamitats que el poder econòmic els hi proposa com una política democràtica modèlica. Una crítica subtil i una metàfora de la situació actual de l’estat espanyol. L’actuació dels dos protagonistes, magistral. El malalt, un espanyol i la científica, alemanya. Tota una insinuació de sortida.

POLIFÒNICA DE GRANOLLERS A CAN RAJOLER DE PARETS DEL VALLÈS

LLUNYANIA, concert coral de Polifònica de Granollers, estrenat el dia 1 de març de 2015, dirigit per Agustí Vidal i amb poemes de Jordi Llavina menà els assistents de Parets a l’espectacle pels camins d’una música entranyable, que els efectes de la guerra civil van menys-tenir, però la qualitat dels seus compositors ha superat les fronteres de l’odi i de la poca humanitat. Concert amb una centralitat entranyable, la de la cançó popular “El mariner” que actuava d’enllaç presentador de les cançons dels autors catalans de postguerra, havent creat en el seu honor la Polifònica el concert. Són: Josep Ruera, Cristòfor Taltabull, Eduard Toldrà, Manel Blancafort, Antoni Pérez-Moia,  Manel  Oltra i Ricard Lamote de Grignon. Amb una ambientació inicial, inspirada en el bombardeig de la Porxada, els components de la coral, amb una llumeneta a les mans fan la seva entrada a l’escenari, pausats, amb por, però la llum que els acompanya els obrirà les portes i les seves veus escamparan el missatge de la música catalana que  una guerra i els seus odis no han pogut fer callar. Un concert entranyable per la seva forma i pel seu missatge. El missatge de la música i de la poesia que recuperen els camins i en creen de nous perquè la cultura d’un país gaudeixi de la llibertat de fer sentir la seva veu. Francament la cançó El Mariner enllaçava actuacions d’una vitalitat interior humana i popular que desafia les foscors i s’enamora de la immensitat del mar de la vida. La Polifònica esdevenia el mariner que conduïa la barca a port i trobava en les aigües del mar la claror d’un viatge iniciat entre tenebres i que s’obria pas per camins plens de llum. Amb una posada en escena adient al missatge i amb un joc de moviments no violents, pacífics, les llumetes emmarcaven els camins i els espais i , a la vegada, omplien de llum els ulls dels homes i dones que amb les seves veus, el seu treball, converteixen la terra en un espai de pau desterrant la guerra. La música, el guerrer amb més força que les armes. Un espectacle que omple l’ànima, omple el cor de sang i la felicitat és el marc de cada ser humà. Entranyable concert en tots sentits.

DESCANSA AMB EN PAU..

Bertus Companyó és un dramaturg que sempre sorprèn. La seva dramatúrgia destil·la una fragància que sorgeix d’un humanisme en el que la naturalesa imposa la seva llei i la ciència li està donant el vist i plau. El drama o tragèdia, darrera obra del dramaturg vallesà presentada al Teatre Ponent de Granollers produeix un doble afecte, el dels sí i el del no. Posa veritablement l’espectador de cara a la paret. Una paret negre, com el silenci, que és l’ambient hàbil per pensar. El meu seguiment de la dramatúrgia del bon amic i amb qui és un plaer col·laborar em va posar en certa manera també de cara a la paret. I en la meva reflexió hi entra un retret dirigit als protagonistes. El text no arribava amb la nitidesa i intensitat que calia per fer-ne un seguiment exhaustiu. De la qualitat interpretativa, al marge de la veu, no en tinc cap dubte, al contrari, era una obra que exigia molt i al ser bàsicament un drama de text, el gest, el moviment i la mímica eren insubstituïbles per arribar a bon port.

La col·laboració de la tecnologia, que ultra marcar temps i espais, també orientava,  precisament fou la tecnologia que em proporcionà la darrere reflexió per entendre el descansa en Pau i segurament amb pau. L’argument presentava verdaderament una autèntica tragèdia humana a l’esdevenir impossible una relació sentimental que la naturalesa recolzava però que la cultura li posava entrebancs. El gran drama es desenvolupava en la recuperació de l’amor homosexual, que havia existit i s’havia trencat i un dels dos, malalt, volia recuperar de totes maneres i l’altre, lligat per una relació hetera sexual s’hi resistia. Una controvèrsia que s’allargava amb un estira i arronsa que denotava el fons existent en els dos personatges. I en a questa baralla dialèctica, el dramaturg hi jugà tot el seu saber, i coneixent-lo com el conec, era una baralla en la que se sentia en un ambient literari idoni i el temps treballava a favor seu, encara que per algú, per exemple per a mi, em semblava que era millor insistir en la intensitat i no tant en l’extensió. En aquest joc Bertus va evidenciar tota la seva habilitat arribant fins a límits extrems com la mort, desitjada en algun moment, i real en un altre, quan la mort fou la única possibilitat de descansar amb Pau. La immensitat del mar amb el malalt portant en braços el desitjat mort endinsant-se en el mar dibuixava el quadre definitiu d’un desig de la immortalitat de l’amor, perquè l’amor és etern, immens i el seu gaudi és infinit o no és. Des de la meva òptica, un xic diferent a la de l’amic dramaturg, interpreto que la intensitat de l’amor humà, encara que efímera, produeix una sensació de totalitat viscuda en un instant. I la metàfora d’endinsar-se mar endins és excel·lent. Diferències, a part, i millorant la dicció, la obra en ella mateixa mereix els aplaudiments i més que el públic li dedicà.

POLIFÒNICA DE GRANOLLERS A CAN RAJOLER

Bertus Compañó al Teatre Ponent

La dramatúrgia de Bertus Compañó destila una fragàncies d'una poètica plena d'humanisme i d'espiritualitat de la natura que arriba a l'ànima i desvetlla aquella curiositat d'intimitats que desperta el desig de ser actor del gran teatre universal.

Un treball que atrau, convida a pensar en el valor de la persona, la vida i la convivència i sobre tot trobar-se un mateix. En el fons ser persona íntegra.

Dramaturg, autor, actor i ddirector i tot amanit per una excel·lent qualitat de poeta.