Molt difícil valorar quina de les dues parts fou la millor, si la del Cor Amics de la Unió o la dels Piccoli Cantori di Torino, perquè les dues corals van brillar amb llum esplendent. Els o les de Granollers van exhibir una presentació un xic més teatral que li donava a la música un valor de més proximitat. Unes intervencions de les noies i nois, totes i tots de blanc, amb un caire festiu, agermanaven el cant a la convivència ciutadana i transformaven la música en un éxtasi atemporal que donava intensitat a les vivències que empaltava. Amb la primera interpretació distribuits en forma circular englobant el públic entonaven una Ave Maria invitació a descobrir la realitat íntima artística de cada persona convidada a participar. Les altres tres interpretacions, una demostració de saber estar a l’escenari, un model de coordinació i una demostració de com també el cos tot ell canta amb els moviments de mans i braços. La música configuradora del model global de la persona, amb el cos, l’esperit i la veu.
La segona part de la coral italiana va centrar-se més en la musicalitat i en una format més estàtic però amb una gran qualitat. Com el cor granollerí amb dues interpretacions també van acordonar els assistents insinuant camins sublims de la música, tant la religiosa com la més popular i lúdica. Seguretat en la modulació de la veu, moments d’una intensitat mística creant ambients immaterials i musicalment místics. Mentre amb la màxima atenció gaudia escoltant, pensava que el Concert merexia un escenari com el Teatre-Auditori, amb tots els respectes a la Sala Tarafa. Francament un espectacle musical que honora als protagonistes i a les ciutats i poblacions que els hi cedeixen les instalacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada