LA POLS, de Llàtzer Garcia

Confeso, que al llarg de la presentació per la Cia Arcadia de l’obra de teatre LA POLS al teatre de Can Rajoler de Parets del Vallès, el meu estat anímic va evolucionar des d’un desencís i aburriment fins a un interés emocionat pel missatge que personalment, crec, ser fruit de la meva lectura personal. La verdadera emoció de l’obra no la vaig sentir fins desprès de la baixada de teló i començar a reflexionar, perquè era impossible que una actuació tan acurada dels protagonistes no aprofundís en un tema molt important de la vida. La primera conclusió que en vaig treure es relacionava amb el protagonista masculí. Òbviament, jo no l’entenia si no era des de l’òptica d’un disminuit psíquic dominat per una passió de sexe. No entenia el seu comportament, quan pocs moments desprès d’assabentar-se de la notícia de la mort del seu pare, podía tenir un comportament tan oposat a un sentiment de condol. I en les reflexions a l’entorn del tema familiar em vaig fer una pregunta: perquè LA POLS? Un detall de l’escena em va obrir nels ulls. La protagonista treia la pols als trofeus, copes, d’un estanteria, trofeus tal vegada esportius. És igual. Òbviament l’obra representada treia la pols de molts moments de la vida, principalment en un de tan humà com és la mort d’un familiar, en aquest cas del pare de dos protagonistes. Quanta pols hem de treure de la nostra existència que desfigura la personal identitat. I sovint aquesta pols provoca autèntiques malalties psíquiques que només una circumstància molt punyent és capaç de fer obrir els ulls, veure la realitat i adonar-nos d’alló que veritablement és important en la vida de cadascú i de com han de ser les relacions perquè de veritat siguin humanes. I amb aquesta concepció de l’argument vaig anar entenent el perquè de situacions sexuals tan clarament insinuades i la força que les obsessions tenen, capaces de desvirtuar el necessari procès de l’existència. I el paper de les dues actrius em va aclarar els seus comportaments, enllaçats per alguns silencis que eren més expressius que les paraules. L’ambientació musical del començament i de l’acabament de l’espectacle hi afegí aquella nota d’interioritat que només la música pot desvetllar en la mirada de les diferents maneres d’estimar. Per què en el fons, cada protagonista tenia la seva pròpia definició de l’amor. Alló que en un començament em provocava aburriment, a l’hora de la veritat ha esdevingut una autèntica lliçó magistral.