Amic Bertus la teva darrera volada ha estat infinita. Ara la
teva vida és volar perquè la teva il·lusió de volar era estimar. Tu estimaves
molt. M’ho vas demostrar i ho vaig viure. La paraula amor no tenia aturador
perquè el teu cor tampoc el tenia. El temps ha aturat el teu cor però
l’eternitat respecta la teva volada que és sublim per què quan aprenies a volar
en el temps la teva vida era creativa. El gran teatre de la vida. I era immens
el teu teatre i la teva dramatúrgia. És veritat que alguns moments eren difícils
d’entendre perquè, potser, les ales dels altres no eren tan potents com les
teves. La teva dramatúrgia, que esdevenia com era el teu vol, per intensa, no
era fàcil, per metafòrica era rica però no arribava prou, per humana es teixia
amb els fils d’or de l’orfebre de l’amor, el cor. Bertus moltes vegades em vas
dir no deixis mai de volar i és un consell que no vull perdre i compleixo. Tu,
des d’el més enllà, controlaràs els nostres vols, i el recor del teu somriure
certament ens ajudarà a ser ocells que volen vers l’infinit. Quan la teva
malaltia t’aclucava els ulls del cos i t’obria els de l’ànima, les teves
paraules eren sempre missatges d’un futur millor. Bertus, m’agrada recordar-te
actuant en un escenari, m’agrada recordar-te prenent un café i m’animaves a no
defallir i volar, tinc en el cor una recança d’un projecte que ha estat impossible.
I tinc en el meu escriptori un treball que tu vas millorar i encara no ha estat
presentat en cap escenari. La malaltia va impedir que moltes idees
esdevinguèssin un missatge teatral a les persones que no perden el desig de
volar. Volar per a tu era estimar. Ara no estimes, perquè ets amor. Des d’on
siguis, jo crec on ets, fes-nos l’ullet, per desitjar ser bons actors en el
teatre de la vida. Bertus, no et dic adeu, et dic fins sempre. A l’ternitat ens
trobarem, sí, per què el teu amor era sincer i verídic, no hi havia odi. Una
abraçada des del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada