Viure poèticament és sinònim de llibertat perquè és
l’assoliment d’un desig que obre la ment i referma la voluntat. El desig d’una
persona és la força de l’orientació de la seva vida i palesa la normalitat de
les accions humanes. Sense desig no hi ha millora cultural. Ser és l’assoliment
d’un voler. I la cultura és arma bàsica de la configuració social. La voluntat
al servei de les relacions humanes que es converteixen en col·lectivitats
definidores d’identitats. I una col·lectivitat amb identitat pròpia i diferent
és la base indispensable que dóna dret a ser independent i a definir-se estat
responsable de la seva realitat històrica. Tots els pobles tenen la poesia que
defineix la seva identitat i a la pell de brau la incidència poètica palesa
camins paral·lels a Catalunya i a Espanya. Dues poètiques diferents que han
definit dues cultures també diferents. Les primeres manifestacions poètiques de
la literartura espanyola tenen arrels gallegues i les catalanes són occitanes.
Els orígens manifesten diferències i drets a ser. És senzillament la manera
d’actuar de la naturalesa. I les seves essències milenàries continúen vigents
en el segle XXI. Les mútues influències que poden detactar-se en ambdues
literatures no impliquen unificació sinò simplement el diàleg intercultural que
fa avançar ambdues cultures, no unificar. La unificació és la mort d’una
d’elles i conseqüentment un emprobriment cultural de la humanitat. La presència
al món de la poesia catalana és una demostració de la veritat i realitat d’una
col·lectivitat diferenciada amb capacitat cultural per crèixer amb bona
harmonia i, a la vegada, contribuir a l’avenç cultural dels altres pobles amb
que es relaciona. La poesia catalana és i vol ser. En els nostres dies, quan un
percentatge majoritari dels catalans proclamen obertament la seva voluntat de
ser un estat europeu, l’ADN català té en la poesia aquella saó que alimenta les plantes del seu jardí i
esclaten plenes de llum i color en la primavera amb una potent manifestació de
vida. La poesia en totes les seves manifestacions artístiques des d’els
trovadors i joglars fins als poetes dels nostres dies sempre han conreat i
saonat la llibertat de ser poble independent. I aquesta imatge que han passejat
arreu és imborrable i un testimoni inquestionable del desig de llibertat. Si
fessim un recorregut per la història de la poesia catalana trobartiem molts
poemes que com “Les campanes de Sant Honorat” proclamen des de l’esclavatge el
seu dret de ser, estar i fer en llibertat. I als nostres dies, a ple segle XXI,
la poesia amb respecte però amb fermesa defensa el dret de ser l’art de la
paraula de la Nació Catalana. En el món de la poesia popular és encoratjador el
gran nombre de poetes, homes i dones, que amb la senzillesa del seu vers
entonen himnes i reclamen llibertat. I
en aquest clam si escolten també veus d’altres pobles de la pell de brau que allarguen
la mà a Catalunya. Amb aquestes simples paraules m’agradaria encoratjar i fer
arribar la meva veu a tots els catalans i catalanes perquè ara més que mai
omplin de poemes de llibertat els carrers i places i amb simpatía i amistat
eixamplin la sardana amb poetes valencians, mallorguins, aragonesos, andalusos,
gallecs, vascos, extremenys i castellans. Que les diferents llengües de la pell
de brau defensin amb la seva peculiar poesia la llibertat de tots els pobles.
Es diu que la poesia és de minories, però la història ens recorda que les
victòries culturals les guanyen les minories. Per què l’estat no vol sentir parlar
de referéndum català, com tampoc un referéndum de tot l’estat? Per què té por
de les minories que culturalment en l’estat espanyol se senten menystingudes i
arreconades. Però defensant el seu dret a la llibertat, juntes, poder esdevenir
majoria. La poesia a tots els pobles és l’arma cultural de la creativitat.
Creativitat catalana, gallega, andalusa, aragonesa, valenciana, extremenya,
castellana, basca. Imagineu una trobada de les llengües que es parlen a Espanya
en defensa de la llibertat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada