Francament il·lusiona la presència poètica a les xarxes. La
creativitat dels i les poetes palesa les essències de l’humanisme des de la
passió i també amb l’equilibri de la raó. És l’existència humana amb projecció
universal. Òbviament no tots els poemes gaudeixen dels grans valors literaris,
que els diferencien de la poesia d’elit, però tots insinúen un gran humanisme.
Predomina, és veritat, aquella poesia de picardia erótica que reivindica la
creativitat femenina. Des d’un erotisme subtilment embolcallat a aquell més obert
i directe que desperta la passió davant les nueces humanes. I en aquestes
manifestacions estimades poesia s’hi endevina una voluntat de respecte al cos
humà. La saviesa de la naturalesa ha dotat el cos d’humà d’una sensibilitat de
capacitat indefinida convertint la pell i els òrgans en factors de relació amb
incidències múltiples en la convivència. Alló que la naturalesa ha fet mereix
el màxim respecte i per a palesar-ho el ser humà no és nomès sensible passional
sinò que a la vegada és raonable intel·lectualment. No debades, la poesia en la
seva perfecció hi palesa l’exercici passional regulat pel raonament
intel·lectual. Extraordinàriament la manifestació poètica esdevé el fruit del
conreu en la configuració de l’ésser humà integral. Les facultats i capacitats
humanes estan al servei del tot i la poesia esdevé un equilibrador molt
especial. L’experiència ens ensenya que la capacitat poètica la pot
desenvolupar un científic en qualsevulla dels seus camps; un humanista estudiós
de la llengua i les seves modalitats expressives i els moviments socials; un
treballador que expressa mecànicament els seus sentiments; una persona gran i
una infantil. I en aquest subtil i ampli ventall d’expressió poètica la
història al llarg dels temps hi ha plantat diferents fites en la gran pista de
la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada