La poesia dels escolars

Massa sovint ens obnubilem buscant els grans poetes, aquells que la Tele i els mitjans popularitzen i no tenim ulls per llegir el poema d’un infant. Amb molta sinceritat, fa molts anys que m’hi moc en aquest món i a mesura que m’hi endinso veig més clar la singuaritat i la sublimitat de la poesia dels escolars. Poso a la vostra consideració el poema d’una nena de Primer d’Eso, de Parets del Vallès, guanyadora en la seva categoria del primer premi del Concurs de Poesia orgnitzat pel Niu d’art de Parets del Vallès.

EL SENTIT QUE HO OCULTA TOT

Retirar-se no és rendirse,

ni està en contra, és agradir.

Canviar no és hipocresia

i esfondrar no és destruir.

Ser freds no és per falta de sentiments,

sinò per obsessió de decepccions.

Estar a soles no és apartar-se,

i el silenci no és no tenir que dir.

Quedar-se quiet no és per mandra,

ni per covardia, és per sobreviure.

Sumergir-se no és ofegar-se,

ni retrocedir és fugir.

A vegades, només a vegades…

cal aconseguir deixar-se anar.

Agafar-se ben fort al timó, comprendre,

deixar que corri, que el vent canvii.

Tancar els ulls,

tancar el cor.

Els dos darrers versos del poema són molt significatius de la gran lliçó humana que inspira tot el poema. Alló veritablement important és el missatge, no el  ropatge. Aquest poema i d’altres que anirè posant a la vostra consideració, és una demostració clara i contundent d’un diàleg intercultural entre generacions perquè la convivència esdevingui veritablement global. La grandesa de la persona no depen de l’edat. La meva experiència de quaranta anys d’ensenyament m’ha portat a la conclusió que hem de tractar de persones a tothom, independentment de l’edat. Als infants els hi agrada molt que se’ls hi tracti. Ens ho diu molt clar la nena autora del poema:”Agafar-se ben fort al timó, comprendre, / deixar que corri, que el vent canvii”. Ho sabem fer tot els humans? Sabem escoltar el missatge que cada dia ens porta el vent? Els canvis, que són necessaris, els escampa el vent i el vent no té edat.