Pau interior perseguida,
anades i tornades,
caminades sense control,
quin cuc rossega la meva ment?
El cor em diu que no m’aturi,
els paisatges són abeuratges amargants,
mentre el dia a dia és martiri.
Què i qui em persegueix?
Un microbi, que els ulls no veuen,
amenaça de mort tots els humans.
misteris de l’existència,
buscava en les meves curses
medecina preventiva del meu ser.
La natura m’ha dit que soc jo.
Les plantes m’aplaudien al meu pas,
Ees ocells em regalaven les seves músiques,
una ensopegada m’obrí els ulls.
Fes un petó a la terra,
no tinguis por.
El virus m’ha ensenyat a ser jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada