AMB EL COR A LA MÀ

Camino amb esperança il·lusionada,

els meus ulls albiren aquella llum desitjada,

la llum que els enemics converteixen en mentides,

i el meu cor, bategant fort em diu, no perdis l’esperança.

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fa més català.

Només sent català farè el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mí.

Xirinacs em dóna la mà i m’acompanya,

puja la muntanya amb el cor a la mà,

no defalleixis, em diu,

arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya.

AMB L’ESPASA ATREVESSANT EL COR

 

Gotes de sang reguen el jardí,

plantes i arbres fruiters de fulles molt verdes

maduren els seus fruits.

Sacrificat, el jardiner per saonar la terra

desespera quan males herbes i bèsties salvatges

malmeten les fulles verdes.

Ara són les fulles, demà seran els fruits.

El bon jardiner sent el seu cor ferit,

protegit del sol per l’ombre d’un arbre

reflexiona Catalunya és el seu jardí.

Jardiners d’altres jardins

envejosos, amb insectes i aigües verinoses

ataquen les plantes.

Desconeixen els enemics

 la qualitat i resistència d’arbres i plantes envejades.

Les fulles tacades amb herbicides i els fruits ferits per la tempesta

arrenquen llàgrimes al jardiner,

són llàgrimes d’alegria, no de pena,

són de joia perquè arbres i plantes del seu jardí,

resisteixen insectes i herbicides.

És l’amor del jardiner que fa el miracle,

és Catalunya estimada pels seus fills.

Les tempestes enemigues

mai mataran les flors que fruitaran

perqué la llei que governa Catalunya

és l’amor dels catalans.

ASSEGUT A LA SORRA DE LA PLATJA

 

M’embruixa la immensitat de la mar,

escolto les ones cantant melodies blaves,

mentre els ulls astorats

descobreixen un tauró aplaudint.

Pessigo la meva galta, no somio.

La saviesa de l’aigua em demana diàleg.

Una onada besa els meus peus i me’ls renta,

sensació d’incredulitat,

no, sent el meu esperit que jo soc aigua.

La veritat esdevé somni despert,

neix un desig de companyia dels peixos.

EROSTISME, PLATAFORMA A L’INFINIT

 

Erotisme, joia de la imatge humana,

il·lusió del cos, germà de l’esperit,

l’ésser humà obra d’art de l’artista diví.

Passió intel·ligent, dignifica,

passió irracional, perjudica.

Nuesa, mirall de transcendència sublim,

sexe, inspirador del desig del sol,

petó, nota musical del vers de les estrelles,

desig del cos, abraçades finites en l’infinit,

esperança de l’amor humà, saltar al del cel.

Quan jo soc tu, i tu ets jo,

som imatge humana del Creador celestial.

Déu a tu i a mi ens donà poder creador,

home i dona els va fer a imatge seva.

Erotisme, amor humà, plataforma a l’amor diví.

Joan Sala Vila

L’ABRAÇADA GLORIOSA DE LA MUNTANYA

 

Encant de la muntanya, veu de la intimitat,

el seu silenci embolcalla el cor,

sent els desig de petonejar-la,

no ho vol, les petjades són els petons.

Les muntanyes mes altes del món

il·lusionades saluden Sergi Mingote,

totes el volen per parella.

La sort del joc del cim

dicta un nom K2,

li posarà l’anell d’espòs per sempre,

no ha relliscat,

l’abraçada de l’infinit és el cim de l’amor.

La muntanya de la vida,

mare de les muntanyes del món.

Totes l’estimen,

Sergi Mingote, amb la seva ascensió

viu felicitat transcendent.

ESCOLTAR LA VEU

 

Escolto en el meu jo una veu que em parla,

em parla de dignitat present i de futur,

em parla del meu camí d’espines i terra fina,

que té un horitzó d’eternitat.

El meu cor s’emociona i batega delerós,

la meva ment s’il·lumina amb llum més potent que la del sol

i massa sovint el meu jo dubta i es cansa.

Dubtós i cansat, la veu de l’ànima m’alimenta,

m’alimenta amb amor.

Accepta, em diu, el patiment que et farà fort,

les espines del camí barrejades en sorra fina són futur,

el teu,

aquell futur que de la creu en fa clau de la glória.

La veu del teu esperit no et deixa mai,

massa sovint no l’escoltes i t’acompanya,

encen els teus desitjos

i un d’ells és el que vols i persegueixes,

ser feliç per fer feliços els altres.

La veu del cosmos i la del teu esperit et repeteixen:

estima,

estima a tothom, en el dolor i en l’alegria.

EL MEU VESTIT BLANC

 

A l’alba, l’ànima es vesteix de blanc,

l’amor ha teixit la tela amb fils de tots colors,

el cor filava amatent

i el meu jo esdevenia imatge del jardí terrenal.

L’arc de Sant Martí,pedagog de l’art de viure,,

barreja tots els fils, els estima tots,

i es fa el miracle, amor i odi esdevenen u,

és treball de llibertat, teixint la identitat.

Pluja en el temps, que saona la terra,

besa el vestit blanc, símbol d’unitat.

Amb llibertat l’odi pot ser amor, i l’amor enemistat.

El dret a equivocar.se, garantia d’identitat,

defineix el ser i el no ser.

Perquè l’ànima es vesteix de blanc a l’albada?

Quan la llum del sol il·lumina la intel·ligència,

els ulls llegeixen i la ment medita,

el missatge de la llibertat,

el jo només és amor si estima els altres jo.

La humanitat vestida de blanc

imatge de la llibertat esdevinguda amor.