Perdut en la muntanya
clarejaven els meus ulls,
no era la llum, era el so de l’ànima,
música mística d’una ermita abandonada.
Esberlada la porta em somriu,
m’allarga la mà,
m’assec en un banc de fusta,
escolto un conte que m’explica la música.
Els do, re, mi, fa, sol,
personatges del teatre de la història,
m’adormen,
en somnis intueixo l’amor de la mare.
La capella perduda en la muntanya,
càtedra de mestres de la vida,
em diu, escolta i reflexiona:
el do és regal de l’amor,´
el re m’alliçona que el tot està en Déu,
el mi em recorda que Jesús m’ha parlat,
el fa és seguir el camí de la fe,
i el sol il·lumina la veritat del caminar.
En tot moment les paraules eren música,
l’ermita abandonada,
no estava trista, somrient cantava,
no oblidis mai, repetia,
el pare de la teva mare és Déu,
Catalunya, fruit del seu amor.
La pau de l’ermita, assegut en un banc de fusta,
a la posta del sol,
m’oferí el seu sostre per passar-hi la nit.
Estava sol i em sentia acompanyat,
vivia la solitud de la mare,
Catalunya és fa gran amb absències que no estimen.
L’ermita que m’acull,
imatge de la mare que m’abraça.
No estem sols,
el silenci ens acompanya i ens fa més grans.
Portem la llibertat al cor,
sou lliures, ens diu l’ermita,
la vostra llibertat
és la vostra grandesa.
La mare i jo hem passat la nit estimant,
hem estimat les parets del silenci,
les pedres de les parets,
runes que gaudeixen de l’existència,
per què les runes en aparença
són parets noves quan surt el sol cada dia.
I al començar un nou dia
El vent escampa a la terra
La música de llibertat de la mare,
Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada