Escoltar la veu del silenci
alena la mirada,
pretén descobrir entre les rames dels arbres,
a les fosques,
la imatge de la llum.
Passeja pel bosc del seu sentiment,
penjada en la rama mig trencada
l’enveja.
El segueix a tothora,
i la foscor d’una nit malalta
li escriu sobre el pit
els batecs del teu cor
són l’odi armat que t’amarga la vida.
Trist,
s’abraça amb un roure,
escolta plors,
llàgrimes a raig fet
li diuen a l’arbre que l’estima.
Cada llàgrima és un petó,
de sobte,
una música suau de cordes de guitarra,
branques de roure,
li clouen els ulls,
el jeuen en l’herba
i dolçament somnia.
La veu del silenci li parla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada