PASSEIG D’UNA GOTA D’AIGUA

 

Volava una gavina imitant les onades del mar. Matí de ple sol que convidava a cantar. Les ones no canten, ballen al ritme dels raigs de sol. És un ball que enamora. A la platja, un avi de noranta anys, passejava acompanyat del seu bastó, mirava i escoltava. El vol de la gavina despertà la seva curiositat. Les seves anades i tornades, sempre vorejant la sorra, imitaven els moviments de l’aigua. Talment com si ella fos perruquera del mar. L’avi, enamorat del pensament, desplegà la cadira, i amb mirada indefinida llegia les paraules de l’ocell, assegut en abstracció reflexiva. Dues onades eren parella de ball, una marinera i l’altre d’un ocell. L’avi escoltava, no sentia res, però intuïa. Abstret com estava, la gavina pessiga la seva mà i li deixa una gota d’aigua. La brillantor de la gota el convida a la contemplació del sol. No era el sol de cada dia, era un altre sol. Els seus llavis besen la gota convertint-la en viatgera del seu cos. Una mena d’èxtasi el trasllada a un altre món. Se sentia un ésser de l’infinit. Dempeus, l’embolcalla una sensació d’estimar. Sorpresa, la gavina posa a la cadira buida. Amb el bec li fa signes de tombar-se sobre la sorra. Recolzat en el bastó, obeeix. L’ocell refila. L’avi sobre el seu pit, pateix content, el massatge de les mans del sol. I viu l’amor. La gota d’aigua, refugiada sota la llengua desitjosa de cantar, entona en el silenci escenari d’un concert íntim amb música del mar, el jardí de l’avi.

Cabells blancs de llum infinita

l’avi canta l’amor en la coral marina.

Solista, una gota d’aigua,

en l’íntim jardí de l’avi canta,

al compàs dels batecs del cor,

l’oració de les flors.

Llàgrimes dels ulls, coral amb la gota d’aigua, endevinen en el cel blau un carruatge de somni. Somriu la gota, i a cau d’orella, molt, molt fluixet li diu a l’avi: és el carruatge que el cel m’ha deixat per visitar el teu jardí transcendent. Reposa, avi, la meva visita és la teva felicitat. Als seus noranta anys, estirat sobre la sorra, sentint la remor de l’aigua  viu una nova somiada jovenesa. La gota d’aigua es fa llaminera en la seva llengua, estació d’arrencada al microcòsmic jardí que és el cos d’un ésser humà. La gota, se sent convidada i continua la cançó que li escriu la llengua declarada amiga seva.

Salta, balla, canta,

La cova que visites estima l’aigua,

porta del jardí,

curull de plantes en flor.

Sempre és festa per l’aigua.

Canta, balla i salta,

sentiràs el goig del jardiner.

L’avi, sobre el matalàs de sorra de la platja, vivia en un món ple de sorpreses. No s’adonava de si era veritat o mentida, el goig que sentia. Es trobava al cel sobre la sorra escoltant les remors de les onades que no arribaven a besar-li els peus. Un moviment de la llengua li va demanar repòs. La gota d’aigua havia valorat tots els racons de la  boca i començava el recorregut pel jardí de l’avi. Un jardí que la vellesa era flaire de les aromes de la bellesa. La gota es preparava pel passeig del cos humà -el jardí- quan sobtadament va escoltar la veu d’altres gotes integrades en la carn i els ossos, espais del passeig. Li van aconsellar que passejant en el camí de la carn i  els ossos descobriria els centres principals conreadors, com el cervell, organitzador de la vida i desenvolupament, el cor, responsable de fer arribar a tot el jardí els elements del bon paisatge, el pulmons, curosos de la neteja i bellesa juntament amb altres institucions amb responsabilitat de bona presència i convivència artística jardinera. La gota, que estava en la cova bucal, pensà  per aprofitar el temps millor començar pel cervell que no estava massa apartat de la trituradora dels aliments de bellesa vital. Les gotes d’aigua de la llengua aplaudiren la seva decisió i l’acompanyaren. La gota viatgera no havia visitat cap jardí ésser humà i la companyia de les seves germanes alleujaren el seu objectiu. Havia descobert un nou oceà de les onades del temps en el que ella s’hi movia per primera vegada. I estava contenta. El camí per arribar al cervell tenia les seves dificultats recordant-lo les valls. Muntanyes, rius i mars del planeta terra. El jardí que havia descobert era un germà dels components del cosmos. Arribada a l’estança, autèntic despatx d’organització de la veritat del jardí, la rebuda fou molt cordial. Noves gotes d’aigua saludaren a la que volia ser poeta de l’infinit, perquè la veritat del cosmos és la imatge infinita de l’amor. La gota s’havia sentit estimada en el viatge investigador. El director de la Central d’organització revé molt cordial la gota d’aigua, la invità seure i la pregunta no es va fer esperar.

-Quin és el motiu de la seva visita?

-Molt senzill, conèixer els jardins humans i les seves relacions amb el gran jardí que és la terra.

- Els jardins éssers humans tenen un comportament, sovint complicat i massa sovint no gaire amic, perquè el diàleg és doble per la configuració del jardí de la terra que consta de cos i esperit i molt sovint l‘esperit domina el cos i els fruits són dolents.

-No ho veig clar.

-Molt senzill, el cos dels humans és matèria com la terra i la comprensió és total. Però moltes vegades l’esperit no accepta el comportament de la terra i es planteja el conflicte i el jardí perd la seva brillantor.

-I aleshores la terra s’enfada i castiga,

-Exacte, però cal tenir present que la sanció no és voluntat de la terra sinó imposició del jardí humà que obliga a actuar contra la seva voluntat i la resposta no és res més que un missatge que convida a repensar-s’hi. I gairebé sempre s’hi nega. I allò que és pitjor que no vol reconèixer la seva culpa.

-Quan el conflicte es presenta, que fa la Central d’organització?

-Treballar perquè les entitats col·laboradores del jardí humà corporalment compleixin perfectament els seus programes.

-Em podria explicar quines son i com actuen.

-Perfectament i no cal que ens moguem perquè li puc ensenyar amb l’arxiu de la Central d’Organització.

Les dues gotes davant de l’ordinador van entaular una diàleg intel·ligible per a totes les ments.

La cap de la Central d’Organització li comentà a la visitant que el lloc on es trobaven era el cervell humà. El seu treball és científic i filosòfic perquè primer ha de conèixer l’informe que rep, mesurar la seva qualitat i utilitat, estudiar la viabilitat dels objectius i una vegada esbrinada la qualitat raonar quina serà la seva incidència en el conreu de les plantes, idees, pensaments, emocions, desitjos, pronunciaments i si l’exàmen de les possibilitats és positiu es dona l’ordre d’actuar a les oficines corresponents. L’aparell digestiu que valora els tractaments de la terra, les plantes, les flors i els fruits comença la seva feina acceptant tot allò que la boca ha rebut tractat i enviat. En el correcte funcionament del centre alimentari hi juga una central quina missió no és altre que purificar de maleses i fer-les fora, que el jardí humà la puresa dels aliments es responsabilitat dels pulmons una mena de centre mèdic que té cura de la salut perquè les plantes presentin sempre una bona imatge i les seves flors i fruits, descobriments, treballs, obres d’art, llibres, brillin sempre en el cel del cosmos. En aquest recorregut, com és lògic, allò que no és bo, ni vàlid, s’expulsa i s’envia a l’espai adequat perquè retorni a la terra i comenci un nou recorregut recuperant la seva capacitat de saó.

La visitant escoltava amatent i les fotos i vídeos que li projectaven per a una millor entesa de la informació li causaven una sensació estranya com si viatges per un espai completament nou.

Davant l’estat de concentració gairebé d’èxtasi de la visitant, la cap de la central d’organització continuà la seva explicació assegurant-li que allò que li falta conèixer encara li causarà més admiració. I els ordinadors de la central li demanaren molta atenció pel que veuria. Les pantalles de la ciència li mostraren com funcionaven unes màquines en constants moviment, que constaven de quatre controls, posaven en relació tots els indrets del jardí amb un líquid de color vermell, que els humans anomenen sang, quina responsabilitat no és altra que totes les centrals del jardí humà funcionin correctament aportant vida i retirant impureses vitals. Els humans l’anomenen cor a aquesta central incansable nit i dia. És el guarda de la vida i la seva aturada, la fi. Els humans a la fi, l’anomenen, la mort

La gota visitant a l’escoltar la paraula exclamà: deixa d’existir el jardí? Si ha d’acabar d’aquesta manera quina utilitat té?

La cap de la Central d’Organització comentà. No, el jardí no deixa d’existir, la mort fa la funció de traspàs. Un canvi a millor. El jardí deixa de ser terrenal i esdevé celestial. Ha assolit el guardó d’haver estat un bon jardí.

Acompanyà la gota visitant a la recepció. Una abraçada i un petó amb la joia de la nova amistat, el bes acceptà la invitació del transport il·lusionat del vent amic de l’aigua complint el desig de la gota estudiosa de tornar a casa per poder explicar a les seves germanes perquè els humans també estimen i son aigua.

Quan la gota explicà a les seves amigues la seva visita s’estava celebrant una festa en la que l’aigua organizà un concurs de balls de les ones del mar. Entre cançons i ballades, l’avi, que cada dia prenia banys de sol a la vora del mar va rebre la visita de la seva amiga la Gavina. L’avi escoltava atent. L’ocell, imitant les ones del mar es movia dibuixant als ulls del vell home feliç línies de colors del sol cantant la joia d’un viatge feliç.

Plovia, aquella tarda,

la sorra de la platja, matalàs del bon repòs,

escoltà la darrera nota d’una cançó,

Batec del cor d’un vell home bell,

museu d’una gota d’aigua que l’estimava.

La nit li feu de mortalla,

el primer raig de sol, àngel del nou viatge,

invisible als ulls dels mortals,

el vell avi en carrossa d’àngels,

viatja, la son de la mort el desvetlla,

s’obre la porta,

un miracle li obre els ulls i la seva veu canta

Glòria a Déu a les altures,

pau als homes de bona voluntat.

 

De matinada, al sortir el sol, la Gavina jugava amb les ones del mar. A la sorra de la platja no hi dormia el vell  de noranta anys. Sobre la sorra un paper amb la seva foto amb una creu al cor. Una ratlla, Gavina, gràcies per les teves cançons. Un àngel, l’àngel de la mort, m’ha acompanyat a escoltar els cants dels àngels del cel.