El Niu d’art amb Parets i Parets amb el Niu d’art

Una entitat cultural en tots els pobles esdevé un agent de promoció social i cívica perquè la cultura no pot viure al marge de totes les activitats que els hi dóna vida. I Parets del Vallès és una població que ofereix als seus ciutadans múltiples activitats per desenvolupar-se psíquicament, física i cívica. Entitats socials, cíviques, econòmiques, polítiques, religioses, culturals, esportives i d’esbarjo. El ball, la dansa, l’esport, la música, la literatura, les arts plàstiques, el teatre, la poesia tenen les seves entitats que amb una bona coordinació creen la imatge del Parets que la seva gent vol i desitja. Una d’elles, el NIU D’ART POÈTIC, continuant una activitat poètica de més de cinquanta anys i voreja els trenta de creada, ha promocionat un ambient de desig de poesia que honora al seu poble i coneguda arreu de Catalunya ha despertat il·lusions i aconseguit realitats amb les seves organitzacions del món de la poesia. Els premis de Poesia amb la seva Festa que se celebra el més d’octubre, enguany han superat la participació amb més de cent vint-i-cinc poemes i el Premi de Poesia Escolar s’està convertint en un reclam de futurs poetes catalans, com ho palesen els poemes de nois i noies d’ESO amb una qualitat verdaderament encomiable. No hi falten els actes oberts a la ciutadania, com són els recitals mensuals amb un/a poeta convidat/da que amb una participació normal d’una població com la de Parets, els seus responsables treballen per que els recitals de cada més esdevinguin aquella trobada obligada de les persones que estimen la cultura. I amb aquest objectiu es treballa per què si s’assoleix que el so de l’entitat arribi a totes las llars, el Niu d’art aconseguirà que Parets del Vallès esdevingui un dels pobles poèticament capdavanters fent cultura, país i llibertat. Demà, 22 de setembre a les 18 h. el Niu d’art us espera a la Sala Bassart per gaudir de la poesia, perquè amb la poesia les persones es troben a elles mateixes i milloren la seva auto-estima. La poesia a Parets fa poble i el Poble fa poesia.

El meu camí…

Sovint em sento en un desert,

desconcertat pregunto a l’atzar,

on és el meu camí?

Al desert, qui m’hi ha portat?

Tu, em respon el meu esperit,

el desert ets tu.

El teu programa de l’existència

rt diu que has de pensar,

no penses i et perds en el desert del silenci.

La natura és sàvia

obliga a ser tu per no perdre el camí.

El desert és  mà estesa,

el silenci és l’espai de pensament,

és generós i pedagog

il·lumina la teva ment,

veus la imatge del teu jo

i tornes al teu camí.

El teu jo, camí, és la teva vida.

El desert sempre  porta a un oasi d’esperança.

El meu despertar d’avui

Aquest matí, quan m’he desvetllat,

una idea rondava la meva ment,

“la meva convivència cósmica”.

La meva cara ha sentit un alè sublim,

parlava i em deia:

obre els ulls,

destapa l’oída,

pensa.

L’alé, com una mà sua, m’ha obert els ulls,

l’univers es movia i rodava davant meu,

astres, estrelles i núbols ballaven danses estranyes,

pluges, tempestes, terretrèmols castigaven la terra

i en el cosmos la vida continuava.

Els dits suaus de la mateixa mà destaparen les meves orelles,

crits de persones que havien perdut els seus,

plors de nens i nenes agafats a la mare no contestava,

carrrers i places en runes,

rius desbordats i collites destrossades

i en cases de luxe persones que comptaven els seus guanys.

La mà em donà un copet al front i em diguè:

Pensa en aixó que has vist i quina culpa hi tens.

Jo culpable, vaig respondre?

Has tingut cura de la teva dignitat?

Totes les persones gaudeixen igual dels drets i deures?

Qui esclavitza companys de convivència es fa culpable.

Qui esclavitza els bens de la terra es fa culpable.

Qui mata natura viva, es fa culpable.

Qui s’apropia de bens naturals que també són dels altres,

És culpable.

Ets tu un d’ells?

La mateixa mà que obrí els meus ulls m’acaronava,

em tocà l’orella i he escoltat una veu dolça que em deia:

tot el que has vist són companys de la teva convivència,

n’hi faltava un, el de la veu que ara escoltes,

el creador del cosmos.

Si vius en veritat i justicia el teu jo

treballaràs la pau de la convivència cósmica.

Em prohibeixen ser jo

Molts matins les fulles de les plantes

brillen amb el bes de gotes d’aigua,

llueixen el seu color verd d’esperança.

Un ocell, en les branques d’un arbre,

entona a l’albada

la seva cançó de matinada.

El meu jo, arbre del jardí del món,

plora els matins,

un poder li esborra el seu color verd d’esperança

i un altre poder li prohibeix entonar l’himne del seu cor.

Em prohibeixen ser jo per fora,

jo sempre serè jo perdins,

les gotes de matinada besaran el meu verd,

i el bon dia dels ocells

serà sempre l’himne del meu cant de llibertat,

Jo.

SER BONA PERSONA

Què vol dir ser bona persona?

Pot la ment ofegar les passions?

Si neixen d’un desig de ser Déu,

On rau la maldat?

Ser diví és la sublim transformació del ser humà,

ser diví en Déu,

és el guardó inmortal de la gent bona.

Voler ser Dèu, no és voler poder,

és respecte a l’altre,

solidaritat, allargar la mà.

Ser diví en Déu,

és aplanar el camí dels pobres en la vida,

és tenir cura dels malalts per guarir-los,

és portar els infants a l’escola per fer-se grans,

és donar la mà a l’enemic que t’insulta,

és ser equilibrat amb saviesa i apassionament,

és respectar les idees de l’altre dialogant-hi,

és no negar la paraula a un ateu o agnòstic,

o un ateu o agnòstic aa un creient,

és no negar la mà al gay i a la lesbiana,

o un homosexual a un hètero,

és entendre al jovent quan demanen fer l’amor i no la guerra,

és convèncer al milionari que els diners no tots són seus,

és amb la teva vida fer entendre

que totes les persones són iguales amb el mateix destí.

És projectar el teu jo a l’infinit i convidar-hi a tothom.

Si ets bona persona

no necessites consells, tu ets el consell.

Estimant en silenci

Viure en el silenci de l’ànima

alliçona els desitjos del cor,

li obra el llibre del saber

i llegeix el poema de l’amor.

Saber i amor són estrelles,

humils s’endinsen en el silenci místic,

senzilles, creixen a la universsitat de la llum,

solidàries allarguen la mà en l’aprenentatge,

amigues, cerquen la companyia de la veritat,

pobres, desitgen la riquesa del desig,

aprenentes, s’inscriuen en l’escola del gran mestre,

Déu.

Estimant en silenci

descobreixen la veritat del seu jo.

Fan el se pas endavant,

viure dignament. Els ha convençut

la veu interior de Déu. Per què?

Perquè saber i amor són essència del ser humà.

És possible que alguns no la coneixen,

però aprenen la lliçó.

La lliçó dels Mestres que ensenyen estimant.

PASSEIG A LA VORA D’UN RIU

La remor de l’aigua, veu amiga,

 desperta el desig d’estimar-la.

El rierol, que humil i senzill,

amb sons musicals de sonoritats d’intimitat,

navega somrient en busca de la mare.

L’amor immens del mar,

perquè vol jugar amb  milions de gotes,

notes musicals que eixen de la fondària.

L’aigua del riu anhela el fons del mar,

és l’anhel de conèixer el perquè ser jo,

és ser un riu.

M’agrada parlar el llenguatge de l’aigua,

les seves paraules són sagetes d’eternitat,

l’aigua del riu em convida a viure la immensitat,

el meu jo és una gota d’aigua de l’eternitat.

Passejar a la vora d’un riu,

ensenya a viure el gran silenci de l’existència,

i a sentir-te etern en la teva senzillesa.

Les paraules de la natura de gotes d’aigua,

avui són rius, demà mars i també oceans,

el meu jo, avui és temporal, demà serà etern.