Aquest matí,
quan m’he desvetllat,
una idea
rondava la meva ment,
“la meva
convivència cósmica”.
La meva cara
ha sentit un alè sublim,
parlava i em
deia:
obre els
ulls,
destapa
l’oída,
pensa.
L’alé, com
una mà sua, m’ha obert els ulls,
l’univers es
movia i rodava davant meu,
astres,
estrelles i núbols ballaven danses estranyes,
pluges,
tempestes, terretrèmols castigaven la terra
i en el
cosmos la vida continuava.
Els dits
suaus de la mateixa mà destaparen les meves orelles,
crits de
persones que havien perdut els seus,
plors de
nens i nenes agafats a la mare no contestava,
carrrers i
places en runes,
rius
desbordats i collites destrossades
i en cases
de luxe persones que comptaven els seus guanys.
La mà em
donà un copet al front i em diguè:
Pensa en
aixó que has vist i quina culpa hi tens.
Jo culpable,
vaig respondre?
Has tingut
cura de la teva dignitat?
Totes les
persones gaudeixen igual dels drets i deures?
Qui
esclavitza companys de convivència es fa culpable.
Qui
esclavitza els bens de la terra es fa culpable.
Qui mata
natura viva, es fa culpable.
Qui
s’apropia de bens naturals que també són dels altres,
És culpable.
Ets tu un
d’ells?
La mateixa
mà que obrí els meus ulls m’acaronava,
em tocà
l’orella i he escoltat una veu dolça que em deia:
tot el que
has vist són companys de la teva convivència,
n’hi faltava
un, el de la veu que ara escoltes,
el creador
del cosmos.
Si vius en
veritat i justicia el teu jo
treballaràs
la pau de la convivència cósmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada