“I jo que sóc de serra endins /
allunyat de tot oceà / d’allà on els confins / mariden entre la muntanya i el
pla,/ digueu-me, gent de bé,/ com ho he de fer / per llençar d’ençà ma llar /
una ampolla amb un missatge dis / a les ones de la mar.”
La poesia no és espai, sinò un
ésser de desig infinit. Conversa amb la muntanya i el pla i desitja dialogar
navegant sobre les ones del mar. El desig no té distàncies, però sobint
problemes. Un poema emergeix de la soca d’un arbre, del pètal d’una flor i del
cant d’un ocell. I el poeta el fa seu i amb il·lusió i confiança el poema
esdevè ampolla. Són molt variats els oceans de l’univers i sortosament es
comporten com vasos comunicants. El poeta que viu intensament l’amor universal
de la natura i que amb aquesta vivència gaudeix del “maridatge entre la muntanya i el plà”,i sent
el desig intens de l’abraçada del mar, el seu poema esdevé una ampolla mística
que navegarà per l’oceà de la human itat i sobre les oles llegirà en veu alta
el poema que és. I les ones, donzelles marines cantaran a la superfície i en
les profunditats el misstage del poeta, persona amiga de la natura que també
estima l’aigua, la terra, el vent, els animalons i els peixos. Serà una gran
diada de la gran festa de la poesia amb rapsodes de l’aire, l’aigua, el foc i
el vent acompanyats per la música del cor dels humans. “La gent de bé” ha
dissenyat la navegació i el poema de l’empolla navegant pel mar n’ha fet una
estrella del firmement blau. El poeta ha viscut el miracle, obre les mans, bufa
i la imatge d’una ampolla vola per l’univers amb un poema d’una persona que
estima molt la natura, Bep d’Utxí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada