La poesia és llum interior

La vida de les persones és una càtedra de filosofia que ensenya a moure’s pel món. Els camins no són sempre fàcils i sovint la foscor esdevé control dominant que genera angoixes i desitjos. La persona humana és un pou de sorpreses i quan més difícils esdevenen els entrebancs, més sorprenents són les solucions. I perquè? Senzillament, perquè ens la dóna la poesia. La llum i la foscor semblen germanes de la llibertat. I aquesta germanor porta sempre a la porta del bo o millor, oblidant lo dolent o pitjor. Aquest binomi a l’hora de l’esclat esdevè solució. BEP D’UTXÍ, aquest matí amb un poema em demanava “digues-me com es farceix un poema / que jo, llec, vull ser poeta”. I ell mateix  en un altre poema ha trobat la resposta, senzillament perquè ell és poesia. “T’acompanya l’ombra com amatent serviola / sola / passa a passa, vas deixant fragància / de silueta esbelta, erta / com antena de bandera”. L’ombra, el silencí, és un company fidel que si se l’escolta sempre porta a la llum. Passa a passa. I la poeta FE FERRÈ ens diu on actúa la llum i a l’adornar-nos-en la sorpresa ens fa plorar d’alegria. “La llum em pica l’ullet / en cada punt de polsim daaurat / que s’escola per la finestra.” No hi ha problema vital que no tingui resposta amb la llum de la veritat la veritat de la vida. I CARME LÒPEZ, poeta de l’amor intens assenyala en un poema com acomapnya fins i tot en els somnis. “M’agrada somiar-te / quan no hi ets,/ per explicar-t’ho desprès…” La força de la poesia és extraordinària per què tard o d’hora, d’una manera o altra, sempre es fa present. Només s’ha de desitjar, “vull ser poeta” (Bep d’Utxí), “la llum em pica l’ullet (Fe Ferrè), “explicar-r’ho desprès (Carme López).