No.

No, no t’acostis,

la teva mirada m’espanta,

les teves mans amenacen,

esl teu peus porten perill,

la teva imatge em fa por.

Qué vols de mí?

No en tinc cap, busco un amic.

Escolta’m al menys i no t’envagis.

els meus ulls només estan tristos,

les meves mans no saben saludar,

els meus peus sempre s’entrebanquen

i la meva imatge fa anys que no té pares.

-T’escolto, què vols?

-Que m’ensenyis qué és estimar.

Com ho sabrè si estimo?

-Has començat a fer-ho. Parles.

-Així, he començat a fer amics?

-Sí, somriu, aixuga els teus ulls,

allarga’m les teves mans

i abraça’m.

-He trobat un amic.

Gràcies, has obert el camí de la meva felicitat.

-Me n’anava perquè em feies por.

M’has demanat que t’escoltès i m’has convençut.

Parlar és la base de la felicitat.

Una abraçada, amic, fins la propera trobada.