LA NATURA SEMPRE ALLARGA LA MÀ

 

 Les llàgrimes no són un fracàs,

sovint abraçada silenciosa,

la natura quan plora,

font de vida

no diu mai que no

i els ulls saben llegir.

L’aigua de font d’una vall,

també la d’una muntanya,

com l’aigua del rierol que va a la mar,

esdevenen mans i braços,

desitgen l’amor de la immensitat,

el mar de la vida.

Rius, llacs, mars i oceans,

encaixades de mans i abraçades,

humanitat i natura.

La humanitat canta i la natura riu.

Les llàgrimes esdevingudes lletres

creen poesia.

Poesia, encaixada sense fi.