L’aigua parla i jo escolto un poema,
no deixa mai de parlar-me.
Quan no l’escolto, plou,
sovint les gotes paraula són petons,
i quan més estima
vol que es trepitgin volves blanques,
aquelles volves que blanquegen camins i muntanyes.
L’aigua somriu acaronant,
els humans la fan seva gaudint el seu tacte.
Estima tant...!
Escolto el que diu,
Amic, amiga, jo també soc tu.
L’aigua parla dintre meu,
arreu del teu cos em trobaràs,
soc artista de la teva figura.
L’aigua em parla personalment,
en el moviment de les ones del mar,
s’apropa a besar-me els peus
prenent el sol a la platja.
M’allarga la mà quan admiro els rierols que canten,
m’abraça quan camino,
els raigs d’aigua, companys,
s’identifiquen amb els meu vestit,
em diuen
quan l’aigua es tu, tu ets una flor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada