CONVERSES EN L’HORT DE CASA

 

No entenia res,

era nen i no entenia les plantes,

m’agradava collir maduixes,

abastar cireres,

omplir el cistell d’enciams, cols i mongetes tendres.

Un matí, les cireres arracades

em cantaven una cançó,

sentia música però no entenia les paraules.

Les arrenco de les orelles, les tiro al cistell,

i de cop unes veus,

ets un dolent, ets un dolent, això no es fa.

No m’acompanyava ningú,

les veus no callaven,

i les mongetes, enciams i cols,

es rebel·len i s’entornen a l’hort.

Em vaig espantar,

què he fet pregunto a l’aire,

i una veu d’una persona que no veig,

em diu

has ofès les plantes de l’hort,

no sents com ploren?

M’agenollo, plego les mans,

plorant demano perdó.

Les cireres d’una empenta tornen a ser arracades,

enciams, cols i mongetes tendres,

salten i tornen a omplir el cistell.

 

I la coral del vent

em canta:

Som germans i germanes,

homes i dones ens doneu les mans,

vivim de l’amor,

les plantes amb els seus fruits tornem a la terra,

homes i dones a la natura ens donem les mans.

tots i totes,

humanitat, fauna i flora,

som fills i filles del mateix pare.

JO PISTA DE JOC

 

Enamorat una tarda d’estiu,

sentiu batecs del cor,

cops a una pilota de raquetes de passió.

El meu jo colpejat per tots costats,

escoltava els respirs de dos jugadors sublims,

el sol i l’amor.

Aquella tarda

abraçat a la sorra de la platja

la calor del sol jugava amb el cos,

l’escalf de l’amor amb l’ànima,

i el jo gaudia amb el cop de la pilota.

Sensacions d’intimitat,

missatges de cada jugada,

Somriures del sol

quan la xarxa robava el cop de l’amor,

salts de joia de l’amor

quan el sol salvava la deixada.

Quin honor ser pista de joc de dues fonts de llum.

El sol i l’amor amb el seu joc

crearen la imatge del meu jo

amb un consell,

tu també has de ser sol i amor.

LI FAIG UN PETÓ A UNA FLOR

 

                                                                           La faig meva,

li prenc a la planta,

li faig un petó

i la planto al meu cor.

No plora la planta,

la flor somriu,

una llàgrima és el preu,

la planta i la flor m’estimen.

És una regal fratern

m’ho diu fluixet,

a cau d’orella,

la paraula de mare i filla,

el seu perfum.

El seu color

ho signa.

Colors i perfums,

sentiments dels jardins,

la humanitat és un jardí,

també la terra.

ESCOLTO...

 

La llum del dia em parla,

l’escolto,

tanco els ulls, és hivern,

l’hivern em saluda,

no em miris, sent l’escalf.

Silenci fosc,

emoció interna,

passió parla.

La terra em convida,

doblo els genolls,

plego les mans,

assegut voltat de pedres,

medito.

La llum hivernal resa amb mi,

Pare nostre que esteu en el cel.

La creació és casa meva,

la llum m’allarga la mà

amb el bes de germanor

mentre em diu

en l’univers  som germans.

EXISTEIX L’AMOR?

 

És lícit dubtar-ne?

No tothom pensa igual.

L’amor és un objectiu?

És possibilitat?

És necessitat?

És exigència o un desig?

L’amor és lliure o no és amor?

Qui  estima?

Els humans, diuen, que estimen,

els objectius són diferents.

Odiar també és estimar,

L’amor és manipulable,

subjecte de l’amor també és el diner,

i amb el diner voler ser déu.

Negant és reconeix un altre amor,

l’amor de Déu.

L’infinit amor diví,

estima la humanitat pobre.

VIURE AMB L’AMOR

 

La solitud, pedagogia de l’esperit,

és càtedra de la filosofia de la vida,

m’aconsella que observi, que aprengui i que pensi.

Passejant pel bosc de la història

les plantes em parlen,

em demanen companyia i conversa,

les seves paraules són sentiments.

La llum i el vent fan seus els poemes del bosc,

cada copa dels arbres és un poemari,

i em conviden a llegir i escoltar.

Emocionen el cor,

m’obliga fer un son a l’ombra,

els arbres em parlen.

Els seus poemes són amor.

Observo,

l’arbre s’arrela fort a la terra,

no l’abandona ni de xic, ni de gran

viu d’ella i amb ella

i és l’amor.

A prenc

accepta el bon temps i el mal temps,

estar avui content i demà trist

modela l’existència,

les fulles, avui ploren demà riuen,

són.

Penso,

ser digna és el meu arrelament,

saber plorar rega l’esperit, el meu jardí.

saber somriure en fa volar,

soc.

Em pregunto

perquè observo, aprenc i penso?

La resposta,

soc amor.

ENAMORAT DE L’AMOR

 

Un dia de llum del més de maig,

l’amor va escriure la meva història,

jo només era amor,

creació d’un altre amor immens,

íntima abraçada del pare i la mare,

fruit d’un arbre d’arrels de la terra,

il·lusió de les fulles que canten,

obra d’art dissenyada per Déu.

Estic enamorat de l’amor.

M’enamoro dels que odien per amor,

estimen la meva pobresa,

les seves obres d’amor són la mort dels odiats,

i jo els estimo,

un gran amor, diu el llibre del cel,

estima els enemics. No els hi vull cap mal,

també són cridats a la  vida eterna.

El meu amor pot obrir els seus ulls,

els meus ulls els obrí la Creu del Calvari.

Estic enamorat de l’amor,

de l’amor dels altres, ells i elles,

tots els humans som fills de Déu.

Jo estimo el meu Pare.