La solitud, pedagogia de l’esperit,
és càtedra de la filosofia de la vida,
m’aconsella que observi, que aprengui i que pensi.
Passejant pel bosc de la història
les plantes em parlen,
em demanen companyia i conversa,
les seves paraules són sentiments.
La llum i el vent fan seus els poemes del bosc,
cada copa dels arbres és un poemari,
i em conviden a llegir i escoltar.
Emocionen el cor,
m’obliga fer un son a l’ombra,
els arbres em parlen.
Els seus poemes són amor.
Observo,
l’arbre s’arrela fort a la terra,
no l’abandona ni de xic, ni de gran
viu d’ella i amb ella
i és l’amor.
A prenc
accepta el bon temps i el mal temps,
estar avui content i demà trist
modela l’existència,
les fulles, avui ploren demà riuen,
són.
Penso,
ser digna és el meu arrelament,
saber plorar rega l’esperit, el meu jardí.
saber somriure en fa volar,
soc.
Em pregunto
perquè observo, aprenc i penso?
La resposta,
soc amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada