Era formosa, plena de vida,
se sentia oblidada,
plorava llàgrimes de fruits de la natura.
L’aigua amb que la reguen
no li calma la set de ser planta,
i enyora pessics d’ocells que li diuen mare.
El verd de les fulles desvetlla mirades,
els ulls de l’espai,
li demanen cançons.
Humils i senzilles notes
escriu el sol en el pentagrama de l’hort.
Només diminuts insectes intenten llegir-lo
quan el ganivet de la cuinera,
talla el poema per fer el dinar.
La planta no plora, somriu,
uns ulls humans l’enamoren.
Gràcies a tu
demà serem planta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada