CONVERSES EN L’HORT DE CASA

 

No entenia res,

era nen i no entenia les plantes,

m’agradava collir maduixes,

abastar cireres,

omplir el cistell d’enciams, cols i mongetes tendres.

Un matí, les cireres arracades

em cantaven una cançó,

sentia música però no entenia les paraules.

Les arrenco de les orelles, les tiro al cistell,

i de cop unes veus,

ets un dolent, ets un dolent, això no es fa.

No m’acompanyava ningú,

les veus no callaven,

i les mongetes, enciams i cols,

es rebel·len i s’entornen a l’hort.

Em vaig espantar,

què he fet pregunto a l’aire,

i una veu d’una persona que no veig,

em diu

has ofès les plantes de l’hort,

no sents com ploren?

M’agenollo, plego les mans,

plorant demano perdó.

Les cireres d’una empenta tornen a ser arracades,

enciams, cols i mongetes tendres,

salten i tornen a omplir el cistell.

 

I la coral del vent

em canta:

Som germans i germanes,

homes i dones ens doneu les mans,

vivim de l’amor,

les plantes amb els seus fruits tornem a la terra,

homes i dones a la natura ens donem les mans.

tots i totes,

humanitat, fauna i flora,

som fills i filles del mateix pare.