L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

divendres, 14 de setembre del 2018

CREURE EN DÉU I NO CREURE-HI




Amic, que com ateu et respecto i t’admiro,
per què renegues de Déu si dius que no existeix?
Si no hi és, no pot fer ni el bé, ni el mal.
Contesta’m amic,
per què jo hi crec i tu no?
Jo no tinc arguments científics per demostrar-ho,
tu tampoc per negar-ho.
Qués és el que ens diferencia?
Els sentiments que desvetllen el desig.
El desig de les meves vivències, el necessiten,
i personalment el sento.
Sense ell em sento pobre i res,
tu et sents persona, concepte que ens fa iguals,
iguals per naturalesa.
Per què existeix en el món la idea de Déu?
Em respons que és un invent del homes per dominar.
No et nego la idea de domini,
la història la demostra.
Creure’s ser Déu i tenir poder absolut
és i ha estat el mal de la història.
Creure en la persona humana vivint-la intensament
és raó de voler ser inmortal.
La projecció divina del ser humà
porta a la ciència a fer indefinida la vida,
a vèncer la mort
a lluitar perquè la humanitat sigui infinita.
La fe en el Déu que jo sento
em diu que la meva humanitat em farà diví,
és l’objectiu de la ciència del segle XXI,
la ciència neix d’un desig.
Amic ateu, el desig de vèncer la mort
ens farà iguals en l’altra vida.

dijous, 13 de setembre del 2018

EL PALAU D LA NATURA ÉS L’AMOR



M’he despertat, avui dijous, força trist,
el coixí amarat de llàgrimes,
els llençols acaronant-me apassionats,
i el llit, silenciós, escoltava els batecs del cor,
era feliç amb la visita del sol.
Rames d’un arbre netejaven vidres,
mentre un ocell em comvidava a volar
i un airet matinè pulsant les verdes fulles
volia que amb ells cantès
la cançò de matinada.
Les ones gronxaven la barca,
un mariner em saluda brandant els braços,
Obro la finestra,
amb veu de tenor li canto
espera’m, no t’èn vagis
amb el balanceix de la barca
ballarem la jota de l’estimada.
La barca, mar endins, ens gronxa,
milers de peixos l’escolten
i conviden a nedar.
La barca solitària amb rems besant les ones,
nosaltres dos amb el vestit de naixement
nadem al ritme dels peixos.
Els rems en silenci porten la barca a la platja.
El meu amic i joc,
ajaçats a la seva ombra,
aplaudim els balls dels peixos
i el vol d’aterratge de la gavina.
El sol il·lumina l’obra d’art que a la platja es modela,
el vent mariner abrillanta figura i colors,
la gavina sobre la barca contempla,
somriu als dos amics,
els hi regala una ploma.
Abraçats escriuen a la sorra de la platja
la natura és amor.
Un esclat de llum del sol
projecta a les estrelles
la imatge de l’art de l’amor de la platja.



A LA PRESÓ PER SER LÍDERS DEL SEU POBLE.



.
Obeír la sobirania del poble és llibertat,
artcle 1 de la Constitució Espanyola. Condemnats.
El 2 garanteix el dret de l’autonomia de les nacionalitats.
Els polítics i líders condemnats.
L’article 9 es compromet a:
Promoure la llibertat i la igualtat. Condemants.
Remoure els obstacles. Condemnats.
Facilitar la participació. Conedemats.
El 14 els fa iguals davant la llei:
Llibertat d’opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social.
Condemnats.
El 16  el dret a defensar la  propia ideología. Condemnats.
L’article 20, expresar i difondre lliurament els pensaments, és un dret.
Condemants.
Junqueras, Forn, Turull, Romeva,  Bassa, Rull, Forcadell, Cuixart i Sànchez,
la Constitució proclama el vostre honor.
el poble us vol per líders.
Des de la presó porteu Catalunya a la independència.
Us han crucificat políticament,
El poble us ressucitarà i Governareu Catalunya independent.

     

dimarts, 11 de setembre del 2018

FELICITATS CATALUNYA, MARE ESTIMADA



La joia de la teva festa
transforma els dolors en petons,
són els besos que dibuixes en les galtes dels teus fills.
El teu nom, Catalunya,
amb quatre barres de foc i quatre de treball.
Mare, m’has ensenyat
que estimar-te és una lluita
perquè els teus fills els volen esclaus,
però que els teus fills amb amor són lliures.
Mare, la teva mirada,
missatge de vida plena en el dolor
em diu que la presó és llibertat,
que els empresonadors seran esclaus de la història,
que els noms dels meus germans perseguits injustament,
estan escrits en el cel blau jugant amb les estrelles.
Mare, la teva veu és esperança,
m’ensenya a ser llum, essent esclau
i em diu, a cau d’orella, que la història
tu abraçada amb els teus fills que de veritat t’estimen
serà l’obra d’art de la inependència més desitjada.
Mare, enamores la terra i el cel et desitja.
Felicitats, Mare, en la teva festa,
crucificada pels que no t’estimen,
ressucitada pels fills del teu amor.

dilluns, 10 de setembre del 2018

No deixerè mai la teva mà, mare.




Orfe de mare als cinc anys,
el seu record m’acompanya en la vellesa,
i cada onze de setembre a cau d’orella
fill meu, em diu, també Catalunya t’és mare.
La mort em guarì la malaltia
m’obrí la porta de la meva nova pàtria.
La mort i la vida, germanes,
fillet meu no em deixaren mai sola,
agafades de mans amb la meva llibertat
em portaren a la felicitat de Dèu.
Fillet meu, creu a la mare,
no deixis mai la mà de la teva mare Catalunya,
tu ets la seva vida, no la mort,
amb el teu amor, fe i esperança
li obriràs la porta de la seva llibertat,
la independència.
Mare, sóc, avi, i mai m’has abandonat.
Tu des del cel i Catalunya en la meva lluita
sou els àngels del meu jo i de la meva humanitat.
El meu jo tè una història catalana,
la meva humanitat és la força de la meva convivència,
Els dos àngels m’heu enssenyat
que el meu jo català és infinit
i Catalunya la meva llibertat.
Mare, que des d’el cel m’ajudes,
com he d’estimar a Déu,
sent persona o perquè sóc català?
Fill meu, perquè ets persona,
i ho demostraràs sent un català independent.
Recorda-ho sempre, fill meu,
estimaràs molt a Déu si ets cada dia un millor català.
La natura, que es voluntat divina, et feu nèixer a Catalunya,
ella també és mare teva.
Només Catalunya i jo som la teva mare.

diumenge, 9 de setembre del 2018

De serra a mar


“I jo que sóc de serra endins / allunyat de tot oceà / d’allà on els confins / mariden entre la muntanya i el pla,/ digueu-me, gent de bé,/ com ho he de fer / per llençar d’ençà ma llar / una ampolla amb un missatge dis / a les ones de la mar.”
La poesia no és espai, sinò un ésser de desig infinit. Conversa amb la muntanya i el pla i desitja dialogar navegant sobre les ones del mar. El desig no té distàncies, però sobint problemes. Un poema emergeix de la soca d’un arbre, del pètal d’una flor i del cant d’un ocell. I el poeta el fa seu i amb il·lusió i confiança el poema esdevè ampolla. Són molt variats els oceans de l’univers i sortosament es comporten com vasos comunicants. El poeta que viu intensament l’amor universal de la natura i que amb aquesta vivència gaudeix del  “maridatge entre la muntanya i el plà”,i sent el desig intens de l’abraçada del mar, el seu poema esdevé una ampolla mística que navegarà per l’oceà de la human itat i sobre les oles llegirà en veu alta el poema que és. I les ones, donzelles marines cantaran a la superfície i en les profunditats el misstage del poeta, persona amiga de la natura que també estima l’aigua, la terra, el vent, els animalons i els peixos. Serà una gran diada de la gran festa de la poesia amb rapsodes de l’aire, l’aigua, el foc i el vent acompanyats per la música del cor dels humans. “La gent de bé” ha dissenyat la navegació i el poema de l’empolla navegant pel mar n’ha fet una estrella del firmement blau. El poeta ha viscut el miracle, obre les mans, bufa i la imatge d’una ampolla vola per l’univers amb un poema d’una persona que estima molt la natura, Bep d’Utxí.

dimecres, 5 de setembre del 2018

La poesia és llum interior


La vida de les persones és una càtedra de filosofia que ensenya a moure’s pel món. Els camins no són sempre fàcils i sovint la foscor esdevé control dominant que genera angoixes i desitjos. La persona humana és un pou de sorpreses i quan més difícils esdevenen els entrebancs, més sorprenents són les solucions. I perquè? Senzillament, perquè ens la dóna la poesia. La llum i la foscor semblen germanes de la llibertat. I aquesta germanor porta sempre a la porta del bo o millor, oblidant lo dolent o pitjor. Aquest binomi a l’hora de l’esclat esdevè solució. BEP D’UTXÍ, aquest matí amb un poema em demanava “digues-me com es farceix un poema / que jo, llec, vull ser poeta”. I ell mateix  en un altre poema ha trobat la resposta, senzillament perquè ell és poesia. “T’acompanya l’ombra com amatent serviola / sola / passa a passa, vas deixant fragància / de silueta esbelta, erta / com antena de bandera”. L’ombra, el silencí, és un company fidel que si se l’escolta sempre porta a la llum. Passa a passa. I la poeta FE FERRÈ ens diu on actúa la llum i a l’adornar-nos-en la sorpresa ens fa plorar d’alegria. “La llum em pica l’ullet / en cada punt de polsim daaurat / que s’escola per la finestra.” No hi ha problema vital que no tingui resposta amb la llum de la veritat la veritat de la vida. I CARME LÒPEZ, poeta de l’amor intens assenyala en un poema com acomapnya fins i tot en els somnis. “M’agrada somiar-te / quan no hi ets,/ per explicar-t’ho desprès…” La força de la poesia és extraordinària per què tard o d’hora, d’una manera o altra, sempre es fa present. Només s’ha de desitjar, “vull ser poeta” (Bep d’Utxí), “la llum em pica l’ullet (Fe Ferrè), “explicar-r’ho desprès (Carme López).