“Com un pomer entre els arbres del bosc/ és el
meu estimat entre els donzells./ Glateixo per seure a la seva ombra,/ el seu
fruit m’és dolç al paladar./ M’ha fet entrar al celler / i enarbora sobre mi la
senyera de l’amor”. (Càntic del càntics II,3-4)
ELL.-Vine
als meus braços, calla i mira’m els ulls.
ELLA.-Són
dos miralls que retraten la meva imatge,
l’alé del
seu respirar sospira per un bes dels meus pits.
A la seva mà
una poma del seu pomer
m’embogeix,
el meu cos
demana el contacte de les seves mans
i el meus
llavis un tast infinit dels seus petons.
El gust
insdescriptible de la poma.
El bes
apassionat descobreix en el fons dels seus ulls,
la meva
imatge nua,
i sento
l’ocell del seu arbre cantar,
obrir la
porta de la gàbia de l’amor,
entrar a
jugar el joc d’estimar.
El seu cos i
el meu naveguen portats
per ones
dels vents del cel blau,
abraçats,
penetrats, som una sola barca,
ens mirem,
els núvols ens han portat al llit,
apaguem la
llum,
en la foscor
les vibracions del cor són més plenes.
ELL.-La passió
agraïda reclama un bes sublim,
els llavis d’ella besen l’ocell,
i els meus,
els llavis porta d’entrada
a l’èxtasi
passional de l’amor humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada