el crit d’un estel
trenca un cor que sagna.
Un gemec, crida, ¡mare!.
Plouen llàgrimes del cel,
germanes de gotes de sang,
són paraules de mare.
Aquella nit,
la lluna
dirigia una coral d’estrelles,
cantava amors del cel blau.
A l’alba, la llum de la lluna i el sol
dibuixen en fulles d’ones del mar
petons de pluja regalant vida.
Solcs vermells a les galtes de la mare
espanten el cor d’una filla.
No ploris estrella,
li diu la mare,
son petons del sol.
A la vesprada,
quan se’n va a joc,
li crido, bona nit
i l’omplo de besos.
L’amor del sol i la lluna,
abraçada de pare i mare.
S’acomiaden la lluna i el sol.
El palau de les aigües obre les portes,
el palau dels núvols, balcons i finestres,
i en cada palau llits de somni.
La lluna, en el silenci, estima.
El sol en els remors de l’existir,
pateix frisances que cremen,
frisances del petó del sol
i una cançó de bressol.
La lluna i el sol en la pau del capvespre,
juguen el joc de l’amor.
Recreen la nit i el dia,
son pares del palau de la història.
El sol i la lluna a l’albada,
gaudiren l’encís d’unes veus infantils.
Nens i nenes catalanes,
cantaven, jugant al despertar el nou dia,
“La lluna, la pruna,
vestida de dol,
sa mare la crida,
son pare no ho vol.
La lluna, la pruna
i el sol matiner
sa mare la crida,
son pare també”.
El petó que es feren el sol i la lluna,
desprès de la pluja d’aquell matí,
disparà tots els colors al cel,
l’esclat de l’arc de Sant Martí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada