i l’encís és abundant,
l’instant de la placidesa
és una joia esclatant.
Un desig sobre l’onatge
en el mar s’endinsarà,
amb l’ajuda de l’oratge
prompte retornarà.
Els grups de gavines
que començaran a volar
sobre les ones marines
d’aigües cristal·lines
us ensenyaran a estimar.
Amb la mirada llunyana
i la vista a l’horitzó
queden a l’aire preguntes
d’inesperada resposta.
Pare, per què has marxat,
escolta’m, què t’ha passat?
Han entrat negres boires
i tempestes al teu cap?
En braços d’altra dona,
ara, jugues amb gosadia,
però viuràs amb recança
per que un dia s’acabarà.
Pare, quina gran follia,
jo mai ho hauria pensat,
amb la germaneta tan petita
i jo, una mica més espigat.
T`estimo i molt t’estimaré,
encara que el meu cor has trencat,
una meitat la tens tu, pare
i la mare té l’altra meitat.
El teu destí no vull canviar
ni la teva felicitat hipotecar,
però, recorda sempre pare,
que tu ens vas engendrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada