Em sento
impotent i desvalgut,
les meves
forces les han encadenades,
no em deixen
ser jo
desitgen la
meva mort,
les meves
idees els espanten.
Predicar la
germanor és per ells un greu delicte,
creure en
Déu més poderós que no pas ells,
és un crim
contra el poder.
Le meves
cadenes seran llibertat del meu pensament,
els barrots
de la finestra de la presó
salvaguarden
la llibertat de la meva fe.
L’esperança
em diu a cau d’orella
la força de
la paraula de la gent senzilla
derrotarà la
supèrbia dels poderosos,
arribarà el
jardí de la convivència en pau.
La supèrbia
serà derrotada,
una abraçada
i un petò
segelleran el
document de la convivència.
Tots els
humans podran dir en llibertat
sóc jo, jo
sóc la meva llei.
Els barrots
de la presó, avui, són raigs de llum,
les cadenes,
aigua de pluja que rega el jardí,
l’escslavitud,
el jardiner,
la supèrbia
del poder rossega rabiós la derrota.
Els humans
porten en el seu pit
la imatge
impresa del seu nou rei.
El JO etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada