La mort ha
signat el seu poema,
un poema de
vida més que de paraules
amb
cadències de fe i vivències d’amor.
Poeta de
l’ànima sublimant el cos,
també li
agradava ballar amb una dona
i al ritme
dels seus peus, el seu cor repetia
t’estimo
perquè ets dona amb l’amor de Dèu.
La ma
estesa norma de convivència
encomanava felicitat
amb l’encaixada
i sovint, un
ai!, dolor de l’esquena
li arrencava
un somriure perquè era missatge diví.
Els batecs
del seu cor esdevinguts poesia
eren regal convidant a una vida transcendent.
Trepitjava
ferm la terra que estimava
i enlairava
a l’infinit la mirada
intuint el
futur que la fe, l’amor i el dolor,
quan la mort
li obrís la porta
i entrès a
la vida divina que portava en el cor.
Rapsode de Vallès,
home humil i sincer,
la poesia va
teixir la seva vida
i al trucar
a la porta de l’eternitat,
exclamà
Déu meu, sóc
el rapsode del vostre amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada