El meu passeig per un jardi de flors

La presència de blogs en el facebook esdevè un autèntic regal poètic perque cadascun és un jardí de l’univers de la poesia, jardins que amb el saonament de les llàgrimes d’un poeta o poetesa et permeten bastir un pom de flors per ornamentar la taula del cor. Gaudir de l’alè de les plantes regalat per les seves flors fa del passeig una sensacional abraçada d’emocions humanes i de les vibracions apassionades del físic de les persones. En el passeig d’avui una salutació amb la mà estesa del cos humà amb la seva nuesa tramesa amb la dolcesa de la seva pell ens aconsella amb quina predisposició he de fer el passeig amb les meves lectures de poesia. I és en el blog LETRAS-SENTIMIENTOS, que el poeta Carlos Melean m’obra els ulls advertint-me que la nuesa predisposa a la llum  i al gaudi de les essències naturals del ser humà. “Desnúdate / poro a poro / creando un  nuevo universo / impregnado / con el perfume/ de tu piel.” I aquest regal de la naturalesa el descobreix Roger Casadesús Tort en el poema publicat a LA NIT A POETA amb el títol Empentes, dissenyant l’espai on cal moure’s per assollit la felicitat independentment de les dificultats que es trobin en el camí. “Sota els núvols / era abans de moltes coses,/ eren tants /  que sols i grans de temps emprat, / ploure,/ …Vinga pels carrers de la ciutat,/ mullats, feliços, enamorats, / i mal tapats, / còrrer.” Ploure, no és problema i còrrer, la solució. La poesia contínuament ens acompanya a travès de la natura, perquè en ella s’hi troba en l’aigua la identitat humana. I és Núria Ricomà, que en un poema publicat a LITERATURA D’INSOMNI, ens porta a descobrir la dolçor del benestar en l’aigua de la pluja. “Plora el cel i no és d’enyor / ni d’absències, ni dolor / peles de mel vessen / pel teu bonic record.” La poesia és viva en el pensament de cada ciutadà. Les llàgrimes són l’aigua de les pluges humanes i és Jana Abril, amb el seu poema “Avui el cel plora” qui ens ho fa viure a NOMÉS POEMES. “i és que des d’allà dalt,/ esgarrifat per les barbaritats / i desgràcies humanes,/ no ha pogut retenir les seves / llàgrimes”. I és precsiament l’aigua qui ens porta a entendre la veradera realitat humana. La Bíblia ens diu que Déu creà la humanitat, l’home i la dona en igualtat. I la dona ha tingut un joc molt especial. Ens ho recorda Anna Ramon amb el poema Besàvia, publicat a POESIA VIVA EN CATALÀ reflexionant sobre el procès de l’envelliment sene oblidar mai el servei dels altres. “Vista des del cor, l’àvia esdevé única./ No són arrugues el que li solca la pell, no; / són sols plecs d’una seda / que elabora prudent el temps,/ abstenint-se de decadència.” I és Israel Clarà que en un poema publicat a VINCLES DE POESIA qui ens posa davant els ulls la importància del procés formatiu de la dona en la convivència humana. “Ets la dona que un dia fou nena / que es tornarà l’anciana en el bressol / d’aquest poema…./ L’oblit del temps – demanes – i compleixes / el desig absolut de retrobar-te:/ ser les tres dones d’una sola essència, /les tres alhora, pura i plena nena / que esdevindrà la dona  que es fa vella.” I en a quest flaire de passions humanes que es respira no hi podia faltar el desig d’un poble d’homes i dones que ens exposa Joan Gimeno en el poema “Quasi sextina” publicat a REVERSOS GRUP. “Ara farem un país de nova planta / de les antigues llavors de fa tres segles / i sembrarem jove vida als camps i als marges /que florirà molt joisa obrint-se a uns dies / que seran de segur d’immensa glòria / i ens permetran retornar a l’antic llustre”. La poesia no és només un servei i és molt més que una lliçó de convivència perquè és l’anima dels pobles.