Per què el
meu espai per viure és Catalunya?
Jo no l’he
escollit, els meus pares tampoc, qui?
Per què
molts altres em senyalen amb el dit,
s'aparten de mi?
M’agrada
caminar sol i pensar.
Pregunto per
què ploren o somriuen els ulls.
Sovint les
llàgrimes em fan feliç.
Sovint els
somriures em fan plorar.
Penso que
plorar i somriure són artistes de felicitat.
Ploro per
què estic content,
ric per la meva dissort.
La vida és
un teixir en blanc i negre amb detalls de color.
En el vestit
de la meva vida,
s’hi troben
taques negres dels dolors d’una guerra,
taques
borroses d’uns temps d’una pau enverinada,
avui els
colors groc i vermell,
quatre
barres de sang, treball i una il·lusió infinita.
La meva
terra és Catalunya
palau de
música de la meva vida en projecció infinita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada