Sóc un avi a
tocar els noranta,
quan miro
enrere m’avergonyeixo del meu ahir.
L’àvia em
deia Joanet, no tinguis por,
les bales
xiulaven davant els vidres de la finestra,
i els
oficials d’un i altre bàndol només manipulaven
pistoles.
Joanet, no
tinguis por,
la iaia
t’estima, demà s’acaba la guerra,
i els
diumenges tornarem a Missa.
El primer
diumenge vaig passar por,
soldats amb
fusells amb baioneta calada
rodejaven el
capellà.
Era massa
nen per entendre
perquè missa i guerra es donaven les mans.
L’àvia em va
ensenyar a no tenir por i a ser nen.
També el
saber ser nen, m’ha ensenyat saber ser avi.
Durant molts
anys van manipular el meu jo,
ara que sóc
avi, vull ser el jo verdader.
La política,
la religió i la justicia m’ho prohibeixen.
Prou li
pregunto a Déu per què?
La meva
natura em diu tens intel·ligència, pensa.
I dies i
hores filosofant
el meu
esperit amb veu de l’univers m’ha dit
només
assoliràs ser jo,
quan siguis
netament català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada