Els camins
de muntanya fan obrir els ulls,
necessiten
la teva identitat,
volen ser
coneguts,
i estimats
pels vianants.
Trepitjar la
terra d’un camí,
és amor si
cada petjada regala aromes de petó.
Les pedres i
els tolls d’aigua inviten al goig de caminar,
no són
enemigues, ni enemics,
els enemics
són aquells caminants que no t’hi volen,
caminants
que l’omplen d’entrebancs el teu camí.
El cim de la
muntanya el volen nomès seu,
tenen enveja
dels qui fan petons a les pedres,
somriuen als
tolls d’aigua,
i miren el
cim il·lusionats.
Tenen
enveja, quan somriuen,
els seus
ulls contemplen les lleis que entrebanquen el caminant,
i les lleis
són per fer esclaus.
Tenen enveja
i odi del caminant que busca la llibertat,
que essent
esclau sap somriure,
l’esclavatge
el venç l’amor.
Qui enveja i odia no pot estimar,
el seu cor
no és pedra, ni toll d’aigua del camí,
el seu cor
és enemic del sol i la lluna,
mai farà
llum, sempre en la foscor,
odia l’amor
verdader.
El bon
caminant,
fa camí
somrient a les espines que besen la seva sang.
El sol i la
lluna il·luminen el seu camí,
al cim
l’esperen les estrelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada